Tema 3. Sistema escolar i pedagogia a Espanya i a Catalunya
Informe Quintana de 1813
Aquest informe deia, que havia d'haver igualtat per a tothom.
- Universalitat: una instrucció tan igual i completa com les circumstàncies ho permeti,per a tots.
- Uniformitat
- Gratuïtat: cal donar-los accés.
- Llibertat d'ensenyament: llibertat de consciència. L'ésser humà pot explicar les seves idees. No hi ha ensenyar més enllà del que es necessiti.
Ministeri de foment (l'educació)
Llei Moyano de 1857: Estructura sistema escolar (primària, reglat per a tots; batxillerat i universitària)
Els principis segons els governs conservadors o progressistes
Conservadors: s'orientaven l'educació per als pobres
Conservadors: s'orientaven l'educació per als pobres
Progressistes: demanaven menys obligatorietat, els poders públics eren els que havien d'estar obligats.
Els principis segons els governs conservadors o progressistes
- Conservadors: s'orientaven l'educació per als pobres
- Progressistes: demanaven menys obligatorietat, comentaven que els poders públics eren els que havien d'estar obligats
Institució Lliure d'Ensenyament
Institució Lliure d'Ensenyament o ILE és un esforç educatiu que es va fer famós a Espanya en elxixº segle, que es va basar en la filosofia de Karl Christian Friedrich Krause (Krausisme). Ella va tenir una gran repercussió en la vida intel.lectual de la nació i va jugar un important paper renovador. Va ser creat en 1876 per un grup de professors universitaris (Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate i Nicolás Salmerón, entre d'altres) que havia sortit de laUniversitat Central de Madrid per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a s alinear-se amb cap dogma religiós, polític o moral.
En conseqüència, van haver de continuar el seu treball fora de l'estat mitjançant la creació d'una escola privada laica, que es va iniciar en el primer lloc per la universitat fins a abastar l'educació primària i secundària.
Els intel.lectuals progressistes major part del país van donar el seu suport al projecte: Joaquín Costa, Augusto González de Linares,Hermenegildo Giner i Federico Rosi altres personalitats que participen en la renovació de les institucions educatives, culturals i socials.
Filòsof, educador i assagista espanyol. Deixeble de Julián Sanz del Riu, és el 1876 el fundador i director de laInstitució Lliure d'Ensenyament (Institució Lliure d'Ensenyament).
Pensador i jurista de renom, però, és a través de la Institució d'Ensenyament en Enginyeria CETT Giner trobar la seva millor expressió. Des d'aquest moment fins al final de la seva vida, Francisco Giner de los Ríos es va dedicar en cos i ànima a posar en pràctica els principis educatius de la institució: la capacitació d'homes útils a la societat, però sobretot homes capaços de concebre un ideal, l'educació i el reconeixement explícit de les dones en peu d'igualtat amb elhome ,; racionalisme llibertat d'ensenyament i la recerca, la llibertat dels textos i els exàmens que no impliquin l'eliminació d'una tasca de memòria . En resum, una escola activa, neutra i no dogmàtica, basada en el mètode científic i per a completar la formació de l'home, obert a tots els camps del coneixement humà.
En 1881 va ser acomiadat del seu púlpit. La Institució Lliure d'Ensenyament, editat per Giner, continua el seu camí com un model de qualitat de l'ensenyament, i després adquirir una reputació nacional i internacional. ILLA basa en el Museu Nacional de l'Educació (Museu Pedagògic Nacional), les escoles de les colònies, la Junta per a Ampliació d'Estudis, germen del Consell Superior d'Investigacions Científiques, laResidència d'Estudiants, la Direcció General de Primer Ensenyament, Les Missions Pedagògica etc.
Els seus principis pedagògics de l'enfocament en certa mesura l’escola socràtica, que és el coneixement i la saviesa són la veritable autoritat i el valor d'un professor.
Manuel Bartolomé Cosio1910 es va instaurar una residència d'estudiants, on es van reunir tots els pensadors, pintors com Dalí, poetes com Lorca de principis del segle XX, i que van estudiar en aquesta universitat.
En aquesta residència de organitzar conferències.
Pensaven que havia de modificar la desigualtat entre el camp i la ciutat, ja que els ciutadans del camp, vivien en ignorància.
Pensaven que havia de modificar la desigualtat entre el camp i la ciutat, ja que els ciutadans del camp, vivien en ignorància.
Es va procedir a reformes d'escoles normals (mestres), les quals anteriorment havien desaparegut.
Escola Superior de magisteri (de professors i inspectors)
Al 1931, Espanya es va fer Republicana, on els camperols tenien el dret com a ciutadà del saber i la cultura, i era essencial comptar amb ells per modernitzar el nou país.
Escola catalana i lliurepensadora a Catalunya
Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, del col·legi Sant Jordi i altres escoles. Destacà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d'ensenyament de la gramàtica catalana als infants.
Finalment, va fundar el Col·legi Sant Jordi, amb el propòsit de treballar per la causa cultural de Catalunya mitjançant una ensenyança catalana basada en el model pedagògic d'ensenyar jugant.
L'any 1899 fundà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A més de noves biblioteques, crearà la Granja Escolar per tal que els infants experimentessin a l'aire lliure.
Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 - 1909), important pedagog català. Al 1901 va crear l'Escola Moderna, un projecte pràctic depedagogia llibertària. També va escriure l'obra que duu per títol L'Escola Moderna, on exposa els seus principis pedagògics.
L'Escola Moderna va ser un moviment de pedagogia llibertària que va tenir lloc durant la primera meitat del segle XX, i que va adoptar la filosofia d'ensenyament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Per a donar impuls a aquest moviment reformador, va ser creada el 1906 la Lliga Internacional per a la Instrucció Racional de la Infància, els principis estatutaris de la qual establien que:
§ L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.
§ La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.
§ L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.
§ És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.
Així doncs els principis de Ferrer i Guàrdia defensaven la formació d'homes i dones aptes per a evolucionar sense parar, capaços de renovar els mitjans socials i renovar-se personalment. Apuntava a la alliberació de l'individu per sobre de sí mateix i de la societat. Una educació integral que inclou només el pensament, la sexualitat i els sentiments, així com el desenvolupament de la personalitat infantil.
Convindria recordar doncs el missatge gravat en el peu del monument de Brussel·les on diu: "L'educació racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament als nens per sobre de la via amplia i directa de la investigació personal". Per ser anticlerical, per fomentar la solidaritat i l'educació lliure d'autoritat coercitiva, els anarquistes van ser grans adeptes a aquest moviment. Els sindicats i associacions obreres en els quals tenien influència van contribuir activament a fundar moltes Escoles Modernes i cursos per a adults basats en aquesta filosofia.
Joan Bardina i Castarà (1877 - 1950) va ser un pedagog i periodista català que tractà de revolucionar els mètodes d'ensenyament, amb un èxit relatiu a casa nostra. A Xile, per contra, està considerat uns dels pedagogs més influents.
El periodisme, les classes particulars i l'estudi absorbien el temps de Bardina. L'any 1902 va començar a col·laborar amb La Veu de Catalunya, dirigida per Enric Prat de la Riba, iniciant a l'octubre les seves campanyes pedagògiques en aquest diari portaveu de la Lliga Regionalista. El motiu fou, sens dubte, el decret del comte de Romanones, ministre de Instrucción Pública, prohibint l'ensenyament del catecisme en català. Bardina va col·laborar en La Veu en dues etapes: de 1902 a 1912 i de 1914 a 1916. Entre mig troba temps per estudiar Magisteri i algunes assignatures de Dret.
Desenganyat de la eficàcia dels remeis exclusivament polítics s'anà convencent de què existia un únic camí per a la regeneració estable: la reforma de les generacions a través de l'educació. Creu, com tots els intel·lectuals del seu temps, que l'educació és el ressort màgic que cal moure per tal de forjar les noves generacions que Espanya necessitava.
En sentit estricte es pot parlar d'un desencant polític i d'una «conversió pedagògica», tot seguint la moda regeneracionisme i del pedagogisme que impregnava el pensament del moment; a partir de 1902 l'educació serà la seva principal preocupació i la seva activitat fonamental.
Va conèixer els escrits de pedagogs i educadors espanyols del cercle de Giner de los Ríos, al que Bardina va estar unit. Amb les influències de dins i de fora, i sense perdre de vista els moviments culturals i polítics de Catalunya, Bardina va arribar a elaborar el seu propi pensament pedagògic, original en molts aspectes, i potser únic en la Història de la Pedagogia Catalana i Espanyola.
Sense abandonar els seus principis cristians, fou capaç d'assimilar l'estil educatiu i pedagògic dels institucionistes, arribant a defendre les dues tesis fonamentals objecte de disputa: la neutralitat religiosa y la coeducació. Aquesta sorprenent síntesi li feu guanyar les simpaties i recolzament de l'equip de Giner, alhora que li reportà la incomprensió i indiferència dels educadors catòlics.
De família de teixidors i temperament autodidàctic i creador, el 1905 fundà l'Escola Horaciana, després d'uns contactes truncats amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. El decenni següent fou decisiu en la seva orientació. El curs 1912-1913 va deixar l'Escola i es va diplomar a Ginebra a l'École des Sciences de l'Éducation, i va descobrir l'escola geogràfica francesa de Paul Vidal de la Blache i el geògraf J. Brunhes.
Va ser l'autor de la divisió de Catalunya en comarques, feta per encàrrec de la Generalitat republicana.
Rosa Sensat i Vila (1873 - 1961) va ser una mestra que contribuí al desenvolupament de l'escola pública catalana durant el primer terç del segle XX.
a estudiar magisteri a Barcelona i a la Escuela Central de Magisterio de Madrid. La seva inquietud per aprendre la va portar a estudiar posteriorment a l'Institut Rousseau de Ginebra i a conèixer de prop les noves propostes pedagògiques en diverses escoles europees.
Al 1900 va guanyar les oposicions de Labors i la van destinar a Alacant. Es casà al 1903 amb David Ferrer amb qui s'instal·la definitivament a Barcelona. El 1904 va néixer la seva filla Àngels.
Desenvolupà una gran tasca divulgadora dels nous corrents educatius i la seva gran capacitat organitzadora la van portar a ser la primera directora de l'Escola de Bosc, a la secció de nenes, càrrec que ocupà entre 1914 i 1930. Posteriorment, des de 1930 fins al 1939, va ser-ho del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar. Trasbalsada pel desenvolupament de la guerra i l'arribada del franquisme, la van jubilar al 1939.
Al 1921 va rebre l'encàrrec de dissenyar el pla d'estudis de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i estableix un programa força ampli per les dones obreres i les de classe mitjana. La seva activitat es concretà també en diversos cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat, a les escoles d'estiu i al mateix Institut de la Dona. Participà en importants congressos com el I Congrés Nacional d'Ensenyament Primari a Barcelona (1909), el III Congrés Internacional d'Enseignement Menager, a París (1922), i al Congrés des Écoles Nouvelles, a Niça (1932).
El reconeixement a la seva tasca portà a un col·lectiu de mestres a fundar el 1965 l'Escola de Mestres Rosa Sensat.
Artur Martorell i Bisbal (1894- 1967).
Pedagog, becari a l’escola de mestres Joan Bardina Formador de mestres.
Va assajar el mètode Montessori en diverses escoles, va ensenyar als infants l’hàbit de la reflexió personal des d’una perspectiva cívica, moral i religiosa.
Eladi Homs i Oller alls (1886- 1973)
El 1906 fou becat per l'ajuntament de Barcelona per a estudiar les darreres experiències pedagògiques als EUA, on estigué un temps a la Universitat d'Urbana (estat d'Illinois), i, el 1908 passà a estudiar a la Universitat de Chicago. També fou secretari del Museu d'Història Natural de l'Escola d'Educació de la mateixa universitat. Durant la seva estada als EUA publicà a La crònica del Vallès, diversos articles sota l'epígraf de Cròniques quinzenals nord-americanes. La Societat d'Atracció de Forasters el nomenà, el 1909, corresponsal general de la revista als Estats Units. De nou a Barcelona, el 1910, dirigí la Revista de Educación(1912) —on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora— i Quaderns d'Estudi (1921). També fou director de la primera escola d'estiu i secretari i vocal tècnic del Consell d'Investigació Pedagògica de la Diputació Provincial de Barcelona; fou un actiu introductor i divulgador del mètode Montessori. Durant la República fou secretari del "Butlletí dels Mestres". Col·laborà, entre d'altres publicacions, a "La Mainada" (1921-23) i "València" (1913-14).
Va ser un físic i químic català, fill d'un argenter. Es doctorà a laUniversitat de Barcelona i hi fou professor de 1899 a 1905. El 1902 va acabar la seva tesi doctoral, que li confereix l'honor d'haver estat un dels pioners en la investigació dels raigs X. El 1905 obtingué la càtedra de física i química de l'institut d'ensenyament mitjà de Girona.
El 1919 fou nomenat director dels ensenyaments de física i química de l'Instituto-Escuela de Madrid, influïda per la Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos, càrrec que exercí fins el 1921. De 1921 fins 1932 fou catedràtic de l'institut de Tarragona.
El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, on hi plasmà el seu sistema metodològic propi i característic, alhora que es preocupà per preparar el professorat adient a les noves directrius pedagògiques. També fou president de laSocietat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques el 1933-1934. L'esclat de la guerra civil espanyola el va desencoratjar molt i va morir el 1938.
Va ser un pedagog i historiador català. Pare de Jordi Galí i Herrera, de la pianista Maria Galí i Herrera, del pintor Francesc Galí i Herrera i de l'escriptor Raimon Galí i Herrera.
Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Més tard, va completar la seva formació de manera autodidàctica (vinculant-se a l'obra i l'ideari de l'Institut Rousseau de Ginebra) i va treballar de comptable fins el 1909. Aquell any, i sense tindre encara el títol de mestre, va iniciar la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina. La seva activitat educativa abraçà diversos camps (mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...) i assolí en cada un d'ells un alt nivell com veurem tot seguit.
El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual va ser secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura de Primo de Rivera), va ser administrador general de l'Escola Industrial (1917), va dirigir els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i va publicar nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i va ser nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-1969).
El 1924, truncada la seva obra de funcionari, va fundar, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939), on es va dedicar activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que va recollir en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).
Participà en el Primer Congrés de Bilingüisme (Luxemburg, 1928) i en el Congrés Internacional de l'Educació Nova de Niça (1932). Proclamada la Segona República Espanyola, fou nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i després del juliol del 1936 hom li confià el negociat de llengua catalana i, més tard, la càtedra de metodologia de l'ensenyament del llenguatge a laUniversitat de Barcelona.
El 1939 s'exilià a Tolosa, on va residir fins el 1943. Novament a Barcelona, es va dedicar a treballs editorials i emprengué la tasca d'historiador de la cultura. Va treballar en l'obra Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (en 23 volums, publicats per la Fundació Alexandre Galí en 1978-1986) vast recull sobre aquest tema essencial redactat amb una visió sovint personal; va publicar un tros de Calaix de sastre del Baró de Maldà (El col·legi de la bona vida) i col·laborà a Un segle de vida catalana (1961).
A partir del 1955 mantingué continuats contactes amb els mestres que portaren a terme un nou moviment de renovació pedagògica a Catalunya. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1968).
era fill d'una família treballadora. Es va formar en una escola moderna del Poble Sec i a les escoles del Districte VI, que van becar-lo per als estudis de magisteri. En aquest mateix centre va exercir, a partir de 1912, com a auxiliar de mestre.
El 1915, amb només dinou anys, Pere Vergés assoleix el títol de magisteri de grau superior. En la mateixa època, va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Comunitat, on va participar a les classes del Seminari de Filosofia que impartia Eugeni d'Ors.[3]
El 1920 va ser nomenat director de les escoles del Districte II, impulsades per l'esquerra catalanista de l'època.
Pere Vergés sempre va viure a Barcelona, però també està vinculat al poble de Capafonts, a la comarca del Baix Camp, on passava les vacances i va promoure la casa de colònies Mas de Fortet.
L'any 1921 es convertir en el director de l'Escola del Mar i durant els estius de 1922 i 1923 (primera època), i 1930, 1931 i 1932 (segona època), Vergés també va ser director de la Colònia d'Estiu a Calafell: la República d'Infants de Vilamar.
Després de la destrucció de l'Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l'edifici del barri delGuinardó, on va romandre fins a la seva jubilació, el 1965. El mateix any va encarregar-se de la direcció pedagògica de l'Escola Garbíd'Esplugues de Llobregat i, tres anys després, de la Institució Pere Vergés de Badalona, on la seva filosofia ha perdurat fins als nostres dies.
Pere Vergés i Farrés va morir el 8 de setembre de 1970 a Barcelona, a l'edat de setanta-quatre anys. Des del febrer de l'any 1995, un carrer del barri de la Pau de Barcelona porta el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada