Tema 2. L’Escola Nova. Educació progresiva

L'escola nova, educació democràctica o escola lliure és un moviment que busca repensar l'educació escolar, entesa no com un procés reglat d'instrucció sinó com un ambient de llibertat que afavoreix l'aprenentatge dels infants. Neix de John Dewey i té els seus màxims exponents en la xarxa Summerhill School i Sudbury Valley School. Des d'aquests centres nord-americans, es va estendre a altres escoles de tot el món.

Les característiques de l’Escola Nova són:

§                     No hi ha un currículum preestablert, sinó que es parteix de les decisions dels nens sobre què volen aprendre en cada moment

§                     L'assemblea fixa per consens les normes de conducta i funcionament de cada centre i allà se solucionen els possibles problemes de convivència (democràcia directa de tots els integrants de la comunitat educativa)

§                     L'adult - pare, tutor o mestre - acompanya en el procés educatiu però no intefereix, només resol dubtes o proposa vies per aprofundir en el coneixement

§                     Els infants ajuden amb tasques domèstiques i de manteniments dels espais, que tenen el màxim respecte possible per l'entorn natural

§                     El joc és l'activitat principal del dia

§                     No sol haver-hi limitacions de temps per dedicar-se a una activitat o grups preestablerts (classes, cursos)

§                     Hi ha una altíssima participació de la família

§                     L'educació en valors juga un paper central

Apareixen dos línies de canvis de l’educació al segle XX:

• Escola Nouvelle
• Progressive education (EEUU)

Necessitat de El canvi no es fa de qualsevol manera sinò que es fa basant-se en el  coneixement científic.

A finals del segle XIX la burgesia demana una escola diferent a la tradicional, per aquest motiu apareix l’escola activa.

Els precursors

• Comenius (1635): Publica la didàctica Magna, artifici universal per ensenyar tot a tothom. (Ciència empírica, “com ensenyar”).

• Herbart (1806): Alemany, deixeble de Kant. Coincideix amb els il·lustrats i fa una pedagogia derivada de la fi de l’educació. És filòsof i s’especialitza en educació. Segons la finalitat s’organitza la pedagogia “Llibertat de consciència”.

• Pestalozzi (1800): Fa escoles dia a dia, compromís per l’infant. També busca fundamentació científica.

Els reformadors socials

·         Josep de Calasanç (1592): Escola per a nens pobres. De caire religiós, ell era capellà

·         Jean-Baptiste de la Salle (1684): Escoles cristianes. Obra la primera escola amb quatre germans. Ensenyen doctrines cristianes.

·         Marcellin de Champagnat (1817): Escoles rurals (els maristes). Tenien el seu propi ensenyament.

·         Giovanni Bosco (1853): Tallers d’oficis professionals (Salecians). De caire religiós.

Rehabilitació i reeducació científica

·         Juan- Pablo Bonet (1620): Llenguatge de signes.

·         Jean- Gaspard Itard (1801): L’Infant salvatge

Escola Activa

·         Friedrich Wilhelm August Fröbel (1782- 1852), pedagog alemany.

Va ser deixeble de Johann Heinrich Pestalozzi a Ivendon (Suïssa). Va crear el terme "jardí d'infants" (en alemany Kindergarten), centrant la seva activitat a animar el desenvolupament natural dels infants a través de l'activitat i el joc. Per això, va desenvolupar material didàctic específic per a nens, als quals ell va anomenar "dones", i es va preocupar de la formació de les mares, convençut de la gran importància d'aquestes en el desenvolupament dels subjectes. El nen és considerat el principal protagonista de la seva pròpia educació. Va establir el seu primer jardí a Bad Blankenburg l'any 1837.

El joc és el desenvolupament personal i social de l’infant. Educació integral.

S’ha de conèixer i comprendre: la natura, un mateix, déu...

Aprenentatge per intuició i interés total. El joc com a treball.

Jardí d’infants de 3 a 7 anys: iniciativa, jocs, cançons...

Es pretenia que en aquests jardins d'infants el nen:
-   Jugui a l'aire lliure en contacte permanent amb la natura.

- Rebutgeu tot tipus de coacció i autoritarisme per part de l’educador.
- Busqui una educació integral entre la de l'escola i la família.

 

• Francis W. Parker: Francis Wayland Parker (9 octubre 1837-2 marzo 1902) va ser un pioner del moviment de l'escola progressista en el Estats Units. Ell creia que l'educació ha d'incloure el desenvolupament complet d'un individu, físic i moral. Va treballar per crear pla d'estudis que es centraven en el nen i en el llenguatge. Estava en contra de la normalització, la perforació aïllada i l'aprenentatge de memòria. 

Parker va afirmar que els estudiants es beneficien més de les obres de lectura de gran interès, de manera que l'activació de coneixements previs. Un partidari de l'ensenyament equilibrada, es recomana l'ús dels elements de la fonètica, així com llistes de famílies de paraules, inicis i rimes, per ajudar en el reconeixement de paraules. Aquest educador innovadores integrades les àrees d'habilitats de lectura, escriptura, comprensió auditiva i expressió oral. Parker va defensar moltes de les experiències lingüístiques. Ell creia que els nens han d'escriure sobre temes que els interessaven, per a gaudir i més endavant vindria la forma adequada, amb la pràctica. Tota escriptura ha de ser natural i vinculat amb activitats autèntiques i significatives, utilitzant el propi vocabulari del nen, és a dir, l'experiència basada en l'escriptura. Parker era un mestre, director i professor, que volia que tots els nens tinguessin les seves pròpies taules de pissarra, perquè poguessin escriure i dibuixar lliurement sense por a errors.

Estableix el mètode Quincy (fora disciplina punitiva i memoritzacions mecàniques). Vol treballar habilitats socials, l’expressió oral i escrita, activitats culturals, educació física, experimentació científica amb materials. Es considera el pare de l’educació progressiva, i crea l’escola experimental en Chicago, integrades a les escoles de Dewey (1901)

• John Dewey: Defensava el desenvolupament cognitiu a partir d’un entorn social. Superar els dualismes (ment- acció; psíquic- social; treball- lleure; teoria- pràctica) l’educació escolar ha de ser educació social sobre la cultura del present. L’esforç es fonamenta en l’interès no en compulsió. Vida comunitària per aprendre la democràcia.

Mètode: 

1.      Experiència directa

2.      Necessitat a resoldre

3.      Cerca d’alternatives  

4.      Apuntar solucions

5.      Comprovar eficàcia

·         Ovide Decroly (1871- 1932) va ser un pedagog belga. 

 Es va diplomar en Medicina a la Facultat de Medicina de Brussel l'any 1897 i va viatjar a Berlín i París, on va continuar estudis de neurologia i psiquiatria. Quan va tornar a Bèlgica es va dedicar a la reeducació de nens amb retard mental. Al 1901 va fundar el centre educatiu École d'Enseignement Spécial pour Enfants Irreguliers. Al 1907 va crear en Ixelles la institució École de l'Ermitage, la famosa «École pour la vie parell la vie» (Escola per a la vida mitjançant la vida), on va aplicar els mètodes i materials anteriorment experimentats amb infants que ell anomenava "irregulars "aquest cop amb nens de"intel·ligència normal". Durant aquest període va posar a punt les seves teories sobre la "globalització" i sobre els centres d'interès. 

Principis de la seva obra:

Introdueix els centres d'interès com a proposta pedagògica basada en el respecte pel nen i la seva personalitat amb l'objectiu de preparar els nens per viure en llibertat. Es va oposar a la disciplina rígida, apostant per crear un ambient motivador amb grups homogenis basats en la globalització, l'observació de la natura i l'escola activa.

Decroly, igual que Montessori, va començar interessant-se pels problemes dels febles mentals. Va aplicar el mètode científic a la investigació dels factors que poden modificar de manera favorable, l'evolució intel lectual, afectiva i motriu dels nens que sotmetia a la seva observació.

Els amargs records del seu pas per l'escola primària, van deixar una profunda empremta en l'ànim de Decroly, el que va donar origen al fet que s'interessarà profundament per l'educació de la infància de manera integral.

• Maria Montessori (1870- 1952) va ser educadora, científica, metgessa, psiquiatra, filòsofa, psicòloga, devota catòlica, feminista, i humanista italiana.

La idea què el treball físic, extern, alimenta al treball psíquic, intern, de l'alumne, fa que Montessori busqui la manera de dotar als alumnes d'un material didàctic especialment dissenyat per a preparar l'evolució dels nins cap als seus objectius formatius.

Aquesta concepció de la comunicació cos/ment va acompanyada de la intuïció que durant el creixement es van passant diferents estats sensibles, etapes en què els al·lots tenen una major capacitat de desenvolupar certes habilitats psicomotrius. La combinació del treball individual, seguint el seu propi ritme intern, amb aquests estats sensibles, origina les explosions espontànies, moments en què el nen supera una fase amb l'adquisició d'una nova consciencia.

Montessori planteja que el treball dels nins difereix radicalment del dels adults. La diferència es troba en la ubicació de la finalitat d'aquest treball. Mentre l'adult entén el treball com a mitjà per assolir una finalitat externa, els nins no tenen aquesta consciencia de la finalitat externa; pel que el treball durant el creixement és principalment individual, no pot haver-hi col·laboració. El treball dels petits és una forma d'experimentar amb l'entorn, de poder assimilar les regles del món, de trobar els seus recursos; per aquest motiu també, els petits tendeixen a repetir les seves accions una vegada i una altra, sense que sembli importar-los si amb ell ja han respost la finalitat externa de la seva acció.

D'aquesta manera, s'enten perquè no hi pot haver col·laboració, el nin té una “activitat autocreadora”, necessita fer les coses per si mateix per aprendre. És per això que l’autoformació és una premissa fonamental del Mètode Montessori. La intervenció dels mestres és mínima, només la d'acompanyar i observar el procés d'aprenentatge, intervenint en moments molt concrets per orientar la dedicació dels alumnes. La principal aportació del professorat en una Case dei Bambini és la de preparar un entorn adequat i ordenat, llest per a la investigació que hi desenvolupen els alumnes. Una vegada la mestra o el mestre han iniciat a l'alumne en una determinada activitat amb els materials didàctics, el seu deure és retirar-se i observar, només intervenint si l'alumne no utilitza el material convenientment o es troba davant situacions insuperables.

Una solució molt moderna de Montessori davant la incomprensió de gran part del mecanisme d'aprenentatge és entendre la intervenció dels mestres com al de qui apropa un estímul a un sistema incomprès amb la certesa que al ser processat, aquest estímul fructificarà en un coneixement. D'aquesta manera l’aprenentatge té dues vessants: una acció externa, física, manipulant objectes i, paral·lelament un procés profund – incomprès – una activitat invisible i creadora de coneixement.

Per això és també molt important respectar el ritme intern d'aprenentatge, a cada persona li caldrà el seu temps de manipulació per arribar a aquesta explosió espontània que indica la superació d'una fase.

I vet aquí la importància que té per a l'alumne la seva independència, per a ells és una qüestió de sana superació personal, necessiten trobar per ells mateixos la solució als seus reptes.

En la seva primera Case dei Bambini, així com en tots els centres que es van inspirar en aquesta primera escola, Montessori pot posar en pràctica el que després recollirà en el seu llibre sobre el Mètode. Des de les seves primeres investigacions ja ha utilitzat l'aula com a laboratori, els mitjans didàctics com a reactius i l'aprenentatge dels seus alumnes com a comprovacions de les seves hipòtesi.

• Adolphe Ferrière (1879-1960): pedagog, sociòleg i psicòleg suís.
  Adolphe Ferrière, principis d'interès a principis de les escoles de Nova Anglaterra perAbbotsholme iBedales el 1899 i va visitar la Escola de Rock, el precursor dels mètodes actius d'ensenyament.

Dedicada a l'escola experimental de Glarisegg  (Suïssa), Adolphe Ferrière ràpidament va abandonar l’ensenyament a causa de la seva sordesa.

El 1918, va escriure el "30 punts que fan que una nova escola." El 1921, va fundar la Lliga Internacional per a la Nova Educació, que va redactar la Carta. El congrés aquesta lliga fins a la Segona Guerra Mundial es troba amb molts educadors, entre ells: Maria Montessori, Freinet, Failly Gisele,Roger Cousinet.